Rita Martorell. Viu els teus Somnis.

Avui la Rita Martorell ens convida a viure els nostres somnis, el somni de la transgressió i de la seducció, allà on el pensament visual esdevé el lloc de l’obra com a resultat d’una fusió de punts de vista, d’associacions formals, mentals i emocionals que connecten amb l’imaginari de l’espectador.

És important tenir-la aquí, a casa, perquè tant pels seus estudis com per la seva densa trajectòria artística és més fàcil seguir-la a l’exterior, amb una destacada presència internacional. Sense anar més lluny, aquestes peces formen part d’una exposició, comissariada per la historiadora i crítica d’art nord-americana Barbara Rose, que es va presentar primer a Milà —a la Fundació Mudima— i després a Bratislava, però l’objectiu es que segueixin viatjant.

La seva obra sempre està al bell mig d’un diàleg on vosaltres, el públic, teniu una part fonamental per endinsar-vos en els seus continguts, plens de valors abstractes i conceptuals. S’endevina una certa transversalitat, unes vegades conscient i altres no, però la seva mirada és oberta a la relació de formes, continguts, emocions…, que procedeixen d’aquest diàleg propi del ser humà amb les diferents disciplines, amb aquest tot que no es pot desmembrar i té el seu lloc d’origen en la reflexió sobre el ser humà.

Si traslladem la paraula de l’escriptor a la imatge, podríem dir de Rita Martorell —com ho faríem de Clarice Lispector, quan escriu Um sopro de vida— que fa una reflexió sobre el sentit de la vida i el procés de creació, just allà on els motius escollits n’amaguen d’altres, perquè el món mai no està en la superfície. La Rita, amb la seva obra, s’obre a un procés de pensament i diàleg que qüestiona les diferents conductes humanes. Podem desfer —com l’escriptor Bohumil Hrabal— el jersei de l’inconscient, crear en el seu magatzem del pensar i del sentir, i lluny de la uniformitat de tots aquells que —des de la determinació— ens han volgut fer ser com ells volien, la Rita ens parla del ser humà, de l’individu amb els seus “sentiments privats”.

El lligam entre aquestes dues series és precisament el ser humà a través de la seva relació amb el cos com a camp d’exploració i d’experimentació, la protecció íntima a través de la segona pell que ens creem —ja sigui a través de les cicatrius, els tatuatges…— o de la roba que tans sols esdevé un suggeriment, en definitiva una manera més d’amagar.

Ensambla art i vida a través d’un ampli ventall de registres i ho fa amb tècniques tradicionals com la fotografia i el dibuix, però el resultat va molt més enllà, on el món exterior i l’interior s’uneixen, perquè la seva obra sempre és un diàleg entre la representació formal i l’emocional. El cos pot ser un escenari d’esdeveniments on trobar-hi les marques de la personalitat, de la vida, i —com diu Paul Auster en el seu darrer llibre, Diari d’hivern— aquests senyals gravats a la pell són com “lletres de l’alfabet secret que explica la història de qui ets”, una forma de reinventar el cos i representar el teu propi desig de reinventar-te.

Parlàvem de transversalitat... De la mateixa manera que el cinema introdueix elements plàstics i poètics com si fossin estrats arqueològics que rastregen el passat, l’obra de la Rita coincideix en el poder evocatiu dels elements que utilitza. Aquestes superposicions entre fotografia i dibuix que es complementen a base de diferents estrats, permeten obrir el sentit —el suggeriment més enllà de l’evidència— i em recorden la construcció dels motius visuals del cinema, experimentant noves formes de relació per donar una altra dimensió al motiu, en aquest cas el cos humà. Si per una banda tenim la pell com a lloc on deixar-hi les cicatrius que conformen la nostra identitat; per l’altra, són els plecs o les arrugues de la roba, dels llençols d’un llit, els que esdevenen —per la seva vinculació eròtica— un amagatall que ens aboca al misteri de les formes que s’entreveuen. En les dues series, el moviment i la transformació tenen a veure amb l’actitud més íntima del ser humà.

La seva mirada transversal es nodreix de fascinació, coneixement, intensitat i emoció. A l’hora de treballar un tema, busca i s’interessa pel fons de cada motiu, com per exemple el cas dels tatuatges. Abans d’emprendre el seu viatge visual a través de l’art, hi ha una important investigació al darrera. Quan parlava d’elements conscients i inconscients, també em referia a la interacció, als descobriments que poden sortir de la mirada de l’altre, i és Barbara Rose la que ha establert una curiosa relació que s’enforteix si avancem amb la mirada a l’obra. Es tracta del lligam amb la psicologia de la ment, trobant correspondències amb les làmines del test de Rorschach, que porta el nom del seu creador, Hermann Rorschach, i va ser publicat per primera vegada l’any 1921. Si observem la série de fotos fetes en llits que la Rita després manipula digitalment, és evident que els accidents de la roba, d’aquests llençols tractats des d’una perspectiva cenital, produeixen ambigüitat, una indeterminació abstracta, una certa simetria, un interès pel volum i la corporeïtat del teixit, un joc entre la ocultació i el suggeriment formal, ple de misteri, que provoca múltiples respostes emocionals. Aquest test utilitzat per avaluar la personalitat té a veure amb la seva obra no tan sols per la seva pròpia experimentació en la conducta humana, sinó perquè també ens demana a nosaltres com a espectadors —com faria un psicòleg amb el seu pacient— que identifiquem a partir dels nostres propis referents i estats d’ànim tot el què hi véiem. L’obra és un lloc on projectar la diferència del ser humà, les diferents respostes perceptives i sistemes d’interpretació.

I ja per acabar, voldria sintetitzar alguns aspectes que —per a mi— són bàsics no tan sols per enfocar la riquesa del seu treball sinó per entendre com la seva mirada s’insereix plenament en el món contemporani, sense oblidar que aquí on hem arribat és la conseqüència d’una superposició d’estrats on la nostra història entra en diàleg amb les inquietuds de l’experiència vital:

• Tractar el ser humà com a individu i la seva relació amb els altres, un aspecte fonamental en aquests moments.

• Des de l’element reconeixible, abocar-se a un conjunt de valors abstractes i conceptuals.

• Com la precisió del dibuix que delimita les formes va unida a la ambigüitat i la indeterminació de la fotografia que es difumina, sempre com una superposició on cada estrat mai no coincideix amb l’altre.

• La complexitat que conviu amb la brevetat del traç i l’economia de les formes.

• La levitat que convoca la dissolució del concret

• La visibilitat que es torna invisible

• Crear un calaix de doble fons, un joc de paranys visuals on la indeterminació del somni es complementa amb la suma de la memoria i de l’oblit

• La multiplicitat dins l’obra i com aquesta part de la seva pròpia experiència que tendeix cap a un contingut formal, s’obre —un cop acabada— a una perspectiva múltiple. Per crear, aïllem els continguts i les emocions que volem transmetre, però sempre hi ha el diàleg intern del procés, una mutació que —quan l’artista dona per finalitzada la seva part— esdevé un lloc de potencialitat per l’espectador.
  

Aquest darrer punt és essencial perquè enllaça la singularitat de la seva experiència creativa amb la multiplicitat de l’existència i ens aboca a una pluralitat projectiva oberta a altres possibilitats, referències i interpretacions. És on l’obra esdevé allò que deia el meu estimat Italo Calvino, “una d’aquestes mínimes porcions en les quals l’univers es cristalitza en una forma o un sentit que mai no és definitiu”, perquè la vida és moviment constant i la ment, fora del temps i de l’espai, transgredeix cada vegada de manera diferent el llindar des d’on emergeix l’obra.

Glòria Bosch